Reflexions sobre el procés de selecció de parastronautes

Fa poc, l’ESA ha presentat un nou grup d’astronautes seleccionats d’entre més de 20.000 candidats. Possiblement et sorprendrà que, entre ells, hi ha una persona que va perdre la cama en un accident de moto. Jo el vaig conèixer quan vaig assistir a la tercera fase del procés de selecció, juntament amb altres candidats al lloc de parastronauta.

Recentment, una companya ens va parlar al seu blog sobre la seva experiència en el procés de selecció dels nous astronautes de l’ESA, que va començar l’any passat. Aquesta publicació tracta sobre la meva experiència com a candidat per al lloc que l’ESA va oferir per a persones amb discapacitat. No és una oportunitat que esperaria algú en les meves condicions, quan una de les lliçons que aprens en ser discapacitat és que, a la vida, has de ser realista. En qualsevol cas, quan vaig llegir que l’ESA estava buscant una persona que tingués dificultats en una o ambdues cames per sota del genoll i que, a més, complís la resta dels requisits per presentar-se com a astronauta (excepte, per descomptat, el reconeixement mèdic per a pilots de grau 2), em vaig sentir obligat a presentar-m’hi, perquè jo era perfecte per al lloc.  Estava desitjant fer-ho, però també sentia la responsabilitat que comportava. Fa gairebé set anys que treballo a GMV, a l’antic departament de Dinàmica i Operació de Vols (FDO), i vaig pensar que era una oportunitat de tenir una experiència nova i conèixer de veritat l’àrea en la qual treballo: l’espai.

Vuit mesos després, quan ja havia perdut tota esperança que em contactessin, vaig rebre un correu electrònic en el qual em demanaven que viatgés a Hamburg per participar en la segona fase del procés de selecció. Allà, uns altres vint candidats i jo vam passar una sèrie d’exàmens científics, psicotècnics i d’anglès. Tots ens allotjàvem al mateix hotel, a prop del centre d’exàmens del DLR, i vam poder conèixer-nos una mica. Hi havia candidats amb vides extraordinàries, i més d’un havia passat diversos mesos a l’Antàrtida fent estudis científics.

No crec que fos el millor en les proves, però, sorprenentment, em van trucar per a la tercera fase del procés de selecció, que va tenir lloc a Colònia, al Centre Europeu d’Astronautes de l’ESA. Quan vaig arribar a l’hotel, vaig conèixer els altres set candidats que havien de passar les proves el mateix dia que jo. Aquella nit vam sopar junts, ens vam explicar les nostres vides i vam parlar sobre el motiu pel qual havíem decidit presentar-nos. Tots, excepte un, teníem una discapacitat. A dos d’ells els faltava una cama, un tenia nanisme i quatre de nosaltres teníem peu sancallós en una o ambdues cames. Tots tenien unes vides fascinants i unes feines excepcionals. I allà hi havia en John, que ens va explicar com de bé funcionaven algunes pròtesis per córrer i fer esport. Jo em vaig queixar que no podia córrer sense que em fes mal l’esquena, i ell va dir de broma que hauria de tallar-me la cama i posar-me una pròtesi.

L’endemà ens van portar al Centre Europeu d’Astronautes de l’ESA. En la tercera fase, esperava quelcom similar a la segona, una sèrie de proves sobre els coneixements del candidat sobre CTIM, només que una mica més complexes. Tanmateix, en aquesta fase les entrevistes eren la part més important. Una d’elles la feia un astronauta. La meva la va fer Pedro Duque, juntament amb un grup d’experts en psicologia i altres matèries. Aquesta fase va ser, sens dubte, més difícil que l’anterior, i estava centrada en la personalitat del candidat. Al final de la jornada, el cap de Medicina Espacial Guillaume Weerts va ser el nostre guia en una emocionant visita per conèixer el centre. També ens va parlar de com és ser astronauta i com n’és, d’exigent.

Sincerament, va ser una experiència meravellosa, una cosa que només et passa un cop a la vida, en part perquè l’ESA recluta astronautes nous cada quinze anys, però, també, perquè tenir llocs reservats per a gent amb discapacitat és l’excepció a la regla.  Tot i així, estic convençut que John no només aportarà el seu bon humor, sinó que també ajudarà l’ESA a fer els seus primers passos per obrir el viatge espacial a tota la diversitat de gent que hi ha al món.

Autor: Jaime Serrano Sánchez