Des del meu punt de vista, no dubto en absolut d’aquesta asseveració, encara més, crec que el SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i haurem de conviure-hi durant molt temps, però malgrat això i a curt termini, temo més les conseqüències que ens portarà aquesta primera onada que estem patint i que, com algun company de professió les denomina, són els “danys col·laterals” de la COVID-19.

Aquestes segones conseqüències derivades es produiran, de fet ja s’han iniciat com explicaré al llarg d’aquest article, i de la primera que tractaré és el que denominem com l’“estrès posttraumàtic o EPT”

El trastorn per estrès posttraumàtic és una patologia que es presenta després d’haver viscut o presenciat un esdeveniment impactant, terrorífic, perillós o que surt de la nostra “normalitat”.

Davant de la situació que estem vivint, en la població es produirà una resposta de lluita en uns casos i de fugida en d'altres, que portarà gairebé tothom a patir una sèrie de reaccions diverses en què ningú no queda indemne per molt fort que hom sigui. Tot i que, per sort, la majoria de les persones es recuperen dels símptomes d’una manera natural, n’hi haurà moltes altres que patiran aquest trastorn i les seves conseqüències. Totes aquestes persones requeriran els recursos psicològics, psiquiàtrics i de treball social necessaris per afrontar aquesta patologia. A més, aquest procés es produeix al llarg del temps, no de manera immediata, per la qual cosa haurem de tenir aquests serveis en alerta durant molt de temps i perfectament equipats i disposats.

Una altra derivada, que també s’està produint ja, és l’increment de desenllaços negatius en patologies que no tenen res a veure amb el virus, però que, a causa de la “por” d’anar a l’hospital i fins al centre de salut, ha fet que els pacients no vagin als centres sanitaris i hagin empitjorat i, fins i tot, mort. És el cas d’infarts de miocardi, ictus, crisis d’hipertensió arterial, comes hipoglucèmics i descompensació de pacients amb EPOC. Les xifres no són fútils, en algun estudi ja s’ha vist que en aquestes setmanes de confinament ha disminuït en un 40 % el nombre d’infarts de miocardi que han arribat als nostres hospitals.

I per fi, una última derivada, que segons el meu criteri s’allargarà molt temps i que tindrà una transcendència enorme, és tot el que està relacionat amb les malalties cròniques. A causa de la saturació dels centres sanitaris en aquests primers pics de pandèmia, els pacients amb hipertensió arterial, diabetis, insuficiència cardíaca, EPOC, malalties oncològiques, etc., han/hem posposat les nostres revisions i controls per a quan “això passi” i els serveis sanitaris estiguin menys saturats. El problema és que quan es “relaxi” el confinament, tots aquests pacients crònics aniran/anirem “en massa” a aquests serveis amb el tremend risc de tornar a col·lapsar-los.

El nombre de pacients crònics al nostre país és molt elevat, no en va som el segon país més longeu del món i amb un magnífic sistema de salut, la qual cosa fa que els nostres conciutadans visquin molt temps amb patologies cròniques i amb comorbiditat (diverses patologies concomitants).

Algunes xifres que presento aquí no només ens han de fer reflexionar, sinó també posar-nos en marxa per afrontar les mesures necessàries perquè el nostre sistema i la nostra societat tal com l’entenem, no col·lapsi.

• A Espanya hi ha uns dinou milions de pacients crònics, onze milions de dones i vuit milions d’homes.
• El 2029, d’aquí a nou anys, hi haurà 11,3 milions d’espanyols majors de 64 anys.
• El 2030, les malalties cròniques doblaran la seva incidència en els majors de 65 anys.
• El 70 % dels majors de 65 anys del nostre país són malalts crònics i tenen fins a quatre malalties per persona.
• El 2050, el 35 % de la població serà major de 65 anys.

A hores d'ara, les malalties cròniques representen el 80 % de les consultes d’atenció primària, el 60 % dels ingressos hospitalaris i el 85 % dels ingressos en medicina interna; això fa que aquestes patologies consumeixin el 50 % dels recursos sanitaris.

I potser la dada més desconeguda: quatre malalties cròniques, només quatre, consumeixen el 80 % de la despesa sanitària; i aprofito per recordar que la despesa sanitària d’una comunitat autònoma és aproximadament el 40 % de la despesa total de cada comunitat.

Amb les dades abans exposades, la sostenibilitat del nostre sistema sanitari (públic i privat) està en risc. O s’hi “injecta” via Pressupostos Generals de l’Estat el finançament necessari per afrontar aquest fosc futur o la situació serà insostenible; però a més dels diners, condició sine qua non, cal fer un tomb a com els utilitzem i això passa per una transformació profunda de la nostra manera de fer que, des del meu modest punt de vista, comporta una profunda i real transformació digital en salut.

Aquesta revolució no és simplement pel fet que les mal anomenades “noves tecnologies” (alguna de les quals ja les utilitzem des de fa més de trenta anys) hagin vingut per quedar-se en la nostra societat, sinó que seran l’única solució per pal·liar moltes de les coses que he comentat en aquest article, i quan se’m diu que el cost de les inversions en tecnologia és altíssim, sempre responc que el cost en resultats en salut és molt més elevat si no es fan aquestes inversions, com s’ha vist de manera palpable en els dies que ens està tocant viure.

No fa gaire, preparant un mòdul per a un màster del qual soc professor, vaig investigar les opinions d’alguns gerents d’hospital, que parlaven de les necessitats en el futur…

• Augment de l’eficàcia, eficiència i efectivitat.
• Adequació de la tecnologia necessària per oferir informació útil per al diagnòstic, seguiment i control i, per tant, l'empoderament dels ciutadans/pacients.
• Evolució cap a centres d’experts i d’alta tecnologia i resolució, organitzats per processos assistencials i no per especialitats mèdiques.
• Monitoratge i seguiment continu, tant virtual com presencial.
• Desenvolupament de les TIC com a millora dels sistemes informacionals, tant per al seu ús intern com per al seu ús com a central de control i eina de gestió.
• Més importància de les intervencions proactives, preventives i rehabilitadores.
• Necessitat de coordinació/integració de tots els àmbits d’atenció
• Desenvolupament de plataformes tecnològiques multicanal que cobreixin necessitats d’informació sanitària i atenció als processos crònics o aguts de baixa o mitjana complexitat.
• Redisseny de l’organització i el govern dels hospitals, reformulant les organitzacions sanitàries partint d’unitats multidisciplinàries de processos.

I tot això es deia abans que aparegués la pandèmia de la COVID-19 i els efectes indesitjats que estic referenciant des de l’inici d’aquest article.

Com es pot apreciar, ja existeix la tecnologia per desenvolupar les necessitats que manifesten els professionals i que en el fons es poden resumir en el seguiment, la identificació i el guiatge de la salut dels ciutadans. Però el problema no és només tecnològic sinó organitzatiu i d'una aposta política clara per dur-lo a terme. Caldrà centrar l’atenció en el ciutadà i “traçar-lo”, és a dir, seguir la seva salut. S’imposa una coordinació entre nivells assistencials sanitaris i socials, tant si són públics com privats. Aquest nou model s'haurà de basar en nous mètodes d’informació bidireccional amb el ciutadà (salut 2.0, xarxes socials, centres d’atenció multicanal), amb un enfocament preventiu com no s’ha fet fins ara i un seguiment i una assistència per processos (centres d’alta resolució, atenció i hospitalització domiciliària, atenció no presencial, telemedicina), utilitzant les tecnologies de les quals ja disposem: dades massives, intel·ligència artificial, assistents virtuals, robòtica, drons, cadenes de blocs...

Apareix així el nou fenomen que anomenem “salut digital” o “digital health” i que s’ha definit com “la transformació cultural de com les tecnologies disruptives que ofereixen dades digitals i objectives, accessibles per a professionals de la salut així com per als ciutadans, condueixen a una relació metge-pacient d’igual nivell en la presa de decisions compartides i la seva democratització i empoderament”.

El metge que es requereix en el futur és, sense cap dubte, un professional multidisciplinari amb una afecció molt profunda envers la tecnologia i la dinàmica del maneig de dades. Per tant, serà fonamental que els professionals de la salut comprenguin les funcions de les diferents tecnologies que s’implementin en el futur, hi interactuïn i puguin ser-ne els gestors. Això està produint ja un canvi de rol del professional de la salut en la interacció amb el ciutadà/pacient, des de la tradicional relació d’agència cap a una nova relació de mentor o de guia per al bon camí envers la informació més adequada per a la prevenció i el control dels possibles inconvenients en la salut, amb una modificació també del rol del ciutadà/pacient tradicional, cap al ciutadà informat i empoderat com deia abans.

Com veurà el lector, no he parlat de la terrorífica crisi econòmica que ja estem vivint a les nostres carns per la incidència directa d’aquesta pandèmia. No cal dir que si la situació ja era crítica, amb la pandèmia, el nostre model de Sistema Nacional de Salut tal com el coneixem i fins i tot el nostre model de societat estan en un seriós risc de supervivència. La seva sostenibilitat passa indefectiblement per la transformació digital de Salut i les mesures de canvi cultural, sociològic i polític que la facin viable.

Per sort, de les crisis, n'han de sortir oportunitats, jo soc optimista per naturalesa; per això dono suport fermament a idees magnífiques que han sorgit en aquests temps d’angoixa com són els macroprojectes tractors, un dels quals és el de salut digital, coordinats per AMETIC i que crec que poden ser la solució per posar el nostre país a l'avantguarda de la innovació, la recerca i el desenvolupament de la nostra salut i la nostra economia que tant necessitarem.

Autor: Carlos Royo Sánchez, director d’Estratègia de Salut de GMV i president de la Comissió de Salut Digital d’AMETIC.