En les primeres missions d’observació de la Terra de l’ESA, com ara ERS o ENVISAT, els sistemes desenvolupats estaven completament relacionats amb la problemàtica de la missió. ENVISAT, per exemple, tenia ni més ni menys que tres sistemes de planificació. Un estava destinat a la planificació sistemàtica dels instruments de baixa resolució; un altre, a la planificació a demanda dels modes d’instrument d’alta resolució, i un últim sistema que, a més de les planificacions anteriors, també incloïa les activitats de plataforma i generava el grup d’ordres per enviar al satèl·lit i a les estacions receptores a la Terra.

Aquests sistemes implementaven algoritmes de planificació específics per a la missió; per tant, no es podien reutilitzar en altres missions, de manera que s’havien de llençar un cop acabada la missió. A més, tots tenien un cost de desenvolupament alt.

La fase següent en l’evolució dels sistemes de planificació de missió va arribar quan els operadors van passar a desplegar un conjunt de satèl·lits a fi d’allargar el període de vida de la missió.

Quan un satèl·lit s’apropava al final de la seva vida últim, es llançava un altre. Era com una carrera de relleus on cada satèl·lit passava el testimoni al següent a fi de recórrer una longitud més gran sense perdre prestacions. En el nostre cas, la longitud recorreguda és el temps de la missió. Els sistemes de planificació desenvolupats fins al moment ja no servien per a les missions d’aquest tipus, ja que un mateix sistema havia de ser capaç de planificar operacions per a diferents fases de la missió. Fins i tot havia de generar plans per a diversos satèl·lits en paral·lel per a aquelles fases de la missió en què «convivien» el satèl·lit que s’acabava de llançar i el satèl·lit que s’acostava al final de la seva vida útil. A més, atesa la llarga durada de la missió, el sistema havia de ser capaç d’afrontar possibles situacions no previstes en la fase de preparació d’operacions. Per a aquest tipus de missions, calia un sistema en què l’algoritme de planificació oferís una certa flexibilitat i permetés fer modificacions durant la fase d’operacions.

És així com van sorgir els sistemes de planificació flexible. En alguns, com ara el que GMV proporciona als seus clients, es desenvolupa un motor de regles que treballa amb algoritmes de planificació totalment configurables.

A més, aquests sistemes es poden reutilitzar entre missions, cosa que en redueix notablement el cost i convergeix amb la reducció de costos en els segments terrenys que hem esmentat anteriorment.

En els últims anys, els costos de fabricació de satèl·lits també han disminuït i en alguns casos, com ara el de OneWeb, els satèl·lits fins i tot s’han produït en sèrie com si fossin una cadena de fabricació de cotxes. Això marca la imminent arribada del «New Space». Aquest escenari està constituït per operadors de satèl·lits de baix cost els negocis dels quals es basen, en alguns casos, en l’explotació de les dades aportades pels satèl·lits. Per tant, ja no es tracta de grans operadors amb grans pressupostos, sinó d’operadors centrats en àrees específiques de negoci.

Una primera conseqüència d’aquest tipus d’operadors és el sorgiment de proveïdors de serveis per al sector aeroespacial, com ara proveïdors de serveis d’estacions terrestres que ofereixen recepció de dades i comandament de satèl·lits. Fins i tot el gegant Amazon ha inclòs aquesta possibilitat a la seva cartera de serveis.

El pas lògic en aquesta tendència és oferir com a servei qualsevol component del segment terreny, a fi de permetre que els operadors de la missió se centrin en l’explotació de les dades. Això comporta modificar els sistemes de planificació a fi d’adaptar-los a cada missió, de manera que ofereixin l’opció de desplegaments «offsite», que poden ser des de sistemes allotjats a la infraestructura del proveïdor fins a sistemes desplegats al núvol.

Per fer-ho, cal que els sistemes de planificació evolucionin fins a convertir-se en una arquitectura de serveis en què l’operador delega completament les operacions al proveïdor en comptes d’operar el sistema remotament i consumir algun dels serveis de planificació, com fins ara. Actualment, GMV està desenvolupament i actualitzant el seu sistema de planificació de missió, Flexplan, a fi d’acostar-lo a aquesta arquitectura. Aquesta evolució implica el desenvolupament d’un nou front-end basat en web i la generació d’una interfície de programació d’aplicació (API) que també es pugui integrar en aplicacions externes. També s’han plantejat com a objectius el desplegament al núvol i el sistema de llicències del nostre producte, a fi de ser més competitius en els nous mercats emergents del sector espacial.

Autor: Juan A. Tejo