El 16 de febrer em va arribar un bombardeig de missatges de cop: a les notícies havien anunciat que l’Agència Espacial Europea (ESA) obria vacants per al cos d’astronautes. Molts dels meus coneguts havien vist la notícia i m’havien escrit curiosos de saber si m’hi presentaria o animant-me que ho fes. Clar, quan fa vint anys que repeteixes a tothom que el que vols a la vida és ser astronauta, doncs la gent se’n recorda. El cert és que sempre, d’alguna manera o una altra, m’havia estat preparant per a això i em va entrar una mica de por escènic i dic jo «però, vejam, què faig jo intentant ser astronauta»... Ja que, pel que sembla, feia un temps que hi donava tombs.

Des que vaig deixar la idea de ser dentista o tennista, amb deu anys se’m va posar al cap ser astronauta. Els meus pares van notar que l’univers em tornava boig: podia passar-me hores aprenent constel·lacions, buscant planetes, veient pel·lícules o documentals de l’espai o fins i tot m’aixecava de matinada per no perdre’m ni un llançament de l’Space Shuttle. Tothom quan em preguntava què volia ser de gran, deia (i de fet continuo dient) astronauta. Quan vaig passar a l’institut, em vaig fer una llista de coses “importants” per aconseguir-ho: no marejar-se, no tenir claustrofòbia, estudiar una carrera de ciències o tecnologia, controlar bé l’estrès i aquest tipus de coses. Fins al dia d’avui continuo intentant guanyar aquestes habilitats que em puguin fer arribar a aconseguir-ho.  Vaig estudiar enginyeria aeroespacial, em vaig apuntar a un grup de vela i vaig fer escalada (activitats molt ben valorades), ara treballo en operacions (on almenys veig els astronautes cada dia en unes pantalles). Semblava que el meu gran hàndicap seria la meva alçada, però per sort, per a aquesta convocatòria han baixat l’estatura mínima i hi entro pels pèls.

El cert és que sol·licitar la plaça no resulta gaire complicat si compleixes els requisits bàsics: formar part d’un dels estats membres de l’ESA, tenir almenys un màster i tres anys d’experiència professional en àmbit científic/tècnic, almenys un nivell C1 d’anglès i un bon estat de salut. A més, cal aportar certa documentació: currículum, carta de motivació, fotocòpia del passaport, certificat mèdic per a pilot privat. I contestar a un qüestionari d’unes vint preguntes més o menys, totes referents als requisits bàsics i sobre certes qualitats que es requereixen per al lloc: si saps nedar, si estàs disposat a ser objecte d’estudis científics, si has treballat en algun lloc on tens responsabilitats, o si fas activitats amb certs nivells d’estrès com ara espeleologia o expedicions en climes adversos, per exemple... El certificat mèdic és més complet que un examen per al carnet de conduir, però res sobrenatural: analítiques, electrocardiograma, proves acústiques i visuals i alguna pregunta psicològica.

El qüestionari és gairebé el més important de tot, amb el qual es garbella al voltant del 90% dels sol·licitants. Com explicava l’astronauta Matthias Maurer en la presentació de les posicions «Un ‘no’ en una pregunta que ha de ser un ‘sí’ és una desqualificació automàtica». Vaig revisar el qüestionari més de trenta vegades durant els més de dos mesos que ha durat el procés.

Enviat això només toca esperar. El procés són sis fases que s’estendran fins a l’octubre del 2022. La primera fase consisteix en un screening inicial basat en els documents i informació aportada. Si se supera aquesta primera fase, els seleccionats hauran de passar unes proves cognitives, tècniques, de coordinació motriu i test de personalitat. La tercera fase consta de proves psicomètriques, exercicis grupals i individuals i tests pràctics. En la quarta ronda es testegen les habilitats físiques i mentals en comparació amb estàndards mèdics per a missions aeroespacials. La cinquena ronda es tracta d’un panel d’entrevistes on els sol·licitants són entrevistats en competències tècniques i de comportament. L’última etapa és la fase final de selecció en la qual els aspirants tindran una entrevista final amb el present director de l’ESA.

En conclusió, es busca la perfecció i com deia l’astronauta Matthias Maurer: «El més complicat de ser astronauta és passar les proves per ser-ho». La competència és nombrosa: més de 22.000 sol·licituds per a 4 o 6 llocs. L’ESA té intenció d’escollir-ne el 50% de dones, i el total de les sol·licitants és del 24%. Vol dir que hi ha més possibilitats? Seria més fàcil que em toqués la grossa aquest nadal. Tant de bo hi hagi sort! Tot i que, pobra mare.

Autor: Inés Sánchez Barbero