L’enginy i anhel d’exploració humans ens han portat a construir sondes espacials que han dilatat els nostres sentits més enllà dels voltants de la Terra.

Hem aterrat suaument en planetes com Venus i Mart, llunes com a la Lluna i Tità, asteroides com Ryugu i Bennu i cometes com 67P/Churyumov–Gerasimenko, "Chury" per als amics, a qui la missió Rosetta de l’Agència Espacial Europea va confiar l’aterrador Philae.

Tanmateix, més enllà de l’òrbita de Saturn és un lloc molt solitari.

Un únic emissari robòtic (Voyager 2) ha visitat Urà (encara que un de segon té alta prioritat en els plans de la NASA i la Xina en té previst un altre per a 2043). Voyager 2 també ha estat fins avui l’únic artefacte humà a arribar a Neptú, si bé una vegada més la Xina n’està avaluant un de propi. I, de nou, Plutó ha rebut una sola visita, la de New Horizons, que, al contrari del que passava a la pel·li L’anglès que va pujar un turó però va baixar una muntanya, es va llançar cap a un planeta i va arribar... a un planeta nan.

Perquè abandonar l’alè del Sol és molt difícil.

Deixar enrere el Sistema Solar i submergir-nos a l’espai interestel·lar exigeix utilitzar la gravetat de diferents planetes com a "catapultes", en una mena de billar interplanetari, gesta per a la qual han estat dissenyats cinc enginys humans: Voyager 1 (el primer en fer-ho el 2012, 35 anys després del seu llançament), les esmentades Voyager 2 (el 2018) i New Horizons (que ho farà el 2040) així com les Pioner 10 i Pioner 11 (inactives des de fa 25 anys).

I és que el Sistema Solar és molt gran.

Ja n’explorem la vasta mida gràcies al Sistema Solar a escala de Ciudad Rodrigo que vam construir des de l’associació d’astronomia Astróbriga, en què una escala d’1:290.000.000 fa que la Terra tingui 4,4 cm de diàmetre i sigui a 500 m del Sol, i posa el petit Plutó a Fuentes de Oñoro, a la mateixa frontera amb Portugal, a 20 km del Sol.

Doncs bé, a aquesta escala el nostre primer enviat a les estrelles, Voyager 1, avança impertèrrit cinc metres al dia i es troba en aquests moments besant les muralles de Salamanca.

Per celebrar aquesta afortunada circumstància vam proposar a l’Ajuntament de Salamanca col·locar un model de la sonda en algun lloc rellevant de la ciutat, i després de moltes peripècies i informes de patrimoni, ho vam aconseguir: el trobaràs a la plaça de La Merced, entre les facultats de Matemàtiques i Ciències de la Universidad de Salamanca.

Òbviament, a l’escala del Sistema Solar de Ciudad Rodrigo la Voyager seria molt petita, amb la qual cosa per fer-la visible l’hem hagut d’ampliar sis milions de vegades. Però per no deslligar-nos de l’escala del Sistema, clau de l’experiència global, al plafó explicatiu se la representa al costat d’una referència del món nanomètric: una molècula de l’ADN, la molècula portadora del codi genètic, la mida característica de la qual és comparable al de la sonda i convida a una complicitat entre ambdues, entre el nostre “llibre d’instruccions” i el nostre missatger a altres civilitzacions.

Per a la presentació del model en societat vam fer un vídeo juntament amb l’Ajuntament de Salamanca que podeu veure a continuació.

Des de Ciudad Rodrigo, estenent-se per tota la seva comarca, i amb un destacat ambaixador a Salamanca, el Sistema Solar a escala és una eina educativa i de promoció de la cultura científica que, a més, suma als patrimonis de les poblacions que n’acullen els elements: no deixis de visitar-los si tens oportunitat.

PS: Si esteu interessats a saber-ho tot, tot, tot sobre les sondes Voyager, us recomano sense condicions el llibre Viajes interestelares. Historia de las sondas Voyager de Pedro León.

Autor: Juan Carlos Gil