Des de petit, he sentit curiositat per comprendre com funciona el nostre univers: des de les coses més bàsiques i quotidianes fins a les idees i enginys més complexos de la ciència-ficció. Durant els anys a la universitat vaig participar en recerques de diferents camps fins que van aparèixer les deixalles espacials. La inquietud per aprendre’n més em va portar a cercar oportunitats per continuar investigant i la Comunitat de Madrid va seleccionar el projecte per fer un doctorat industrial. La idea d’aquest tipus de doctorat és potenciar la col·laboració entre la indústria (GMV) i la universitat (Universidad Carlos III de Madrid, UC3M). D’una banda, la indústria coneix bé els problemes i reptes a què s’enfronta la societat i, per una altra, la universitat té el coneixement i creativitat per afrontar nous reptes. En aquest cas, ens enfrontem a l’ús sostenible de l’entorn espacial. Tanmateix, en aquest article m’agradaria compartir la meva experiència després de fer una tesi doctoral des d’un punt de vista personal, deixant de banda les equacions i gràfiques de l’alarmant creixement de les deixalles espacials.

El doctorat no ha estat un fet complementari a la meva feina a GMV, sinó la meva feina a jornada completa durant gairebé cinc anys. Hi insisteixo per totes les vegades que algú, generalment aliè a l’entorn acadèmic, m’ha preguntat: “però, a més de fer la tesi, treballes?”. Malauradament, gran part de la societat no acaba d’entendre com en pot ser, de sacrificat, un treball científic, la dedicació que requereix, i com n’és, d’important, continuar apostant per ella. És una tasca que requereix molta motivació. Es podria dir que una tesi doctoral es divideix en tres passos. Primer, s’identifica un problema existent que es vol resoldre o un fenomen desconegut que es vol comprendre. Segon, s’estudia en profunditat a l’àrea de coneixement relacionat. Tercer, s’investiga durant anys per ampliar la frontera del coneixement.

Tot això requereix un gran esforç, ja que un doctorat sol ser un projecte personal en el qual moltes vegades et sents perdut i sol davant de l’abisme. Els problemes de salut mental dels estudiants de doctorat són un fet, des de conciliació de la vida laboral i personal, fins a l’estrès i incertesa a què estàs sotmès. En el meu cas, he tingut la sort de comptar amb dos meravellosos tutors en cada costat (universitat i empresa), un grup de companys de GMV formidable i, a més, un gran suport de la meva parella, amics i família. Aquest ambient positiu m’ha permès arribar a gaudir del procés, fins i tot amb una pandèmia entremig. 

Malgrat les dificultats i aspectes més negatius, permeteu-me que també m’aturi en els punts positius. Treballar en el teu propi projecte et dona llibertat per explorar noves idees i també gran satisfacció quan aconsegueixes resoldre un problema. L’enfocament científic et permet aprofundir en els aspectes bàsics i assolir un coneixement tècnic avançat. També he pogut assistir a molts congressos científics internacionals (Bremen, Munic, Logronyo, Maui, Houston, etc.) per conèixer de primera mà en què està treballant la comunitat i també aportar el meu gra de sorra, presentant els resultats de la meva tesi. Més enllà dels viatges, que també són interessants, poder fer un cafè (o unes cerveses) amb persones que estan treballant en el tema des d’altres enfocaments és molt enriquidor. 

Com que tinc la sort de treballar en el que m’apassiona, també gaudeixo divulgant ciència i transmetent al públic general el meu treball. L’ús sostenible de l’ambient espacial és un dels grans problemes que els éssers humans hem creat i és, per tant, la nostra responsabilitat treballar en això per resoldre-ho. Fa un mes vaig rebre la notícia que la Fundació ENAIRE va seleccionar la meva tesi per als XXVIII Premis Aeronàutics en la categoria d’espai. Em sento orgullós que es reconegui el meu esforç i també que es doni visibilitat al problema de les deixalles espacials. Espero que aquest reconeixement ajudi que els joves talents s’interessin en el tema, i potser també, qui sap, decideixin aventurar-se en un doctorat.

Autor: Alejandro Pastor