La següent fita, doncs, era l’estació meteorològica del summit del dom sud. Vam començar el nostre nou curs amb energies renovades, però a mesura que van anar passant els dies va quedar patent que el vent moria, mort, matat, per poc que ens aproximéssim des del nord al summit. A poc a poc, l’objectiu d’arribar a l’estació meteorològica del dom sud es tornava més i més complicat.

No vam poder arribar-hi. 

Per poder acabar la travessia en el que pensàvem que podia ser un nou nunatak, calia fer un atac escorat des de l’est al dom. I això implicava baixar més al sud del que es podia recuperar després per arribar al summit. 

Després d’haver aconseguit arribar a la DYE3 no ens va importar tant deixar passar aquesta petita fita. Després d’uns dies de calma absoluta, costes traïdores i algunes altres dificultats, vam enfilar el camí de tornada en un cop de sort i picardia, que ens va permetre fer bastants quilòmetres en els últims 5 dies. Aproximadament 400 km. Com que el camí de retorn ens va ocupar considerablement menys temps que el camí d’anada, volia explicar-vos ara una mica sobre els projectes de ciència, i com han anat patint (com la humana que els feia) al llarg de la travessia.

El projecte del grup de la Universitat Autònoma, microairpolar, va resultar ser el meu experiment de capçalera: la majoria de dies posava a funcionar els col·lectors just abans d’anar-me’n a dormir i m’aixecava unes hores després a treure’ls. Durant aquell temps, qualsevol organisme que hagués estat solcant els aires àrtics quedaria atrapat a les meves piruletes, que no són més que seccions extraïbles dels col·lectors que vaig emmagatzemant una vegada les he utilitzat. Poso piruleta nova, deixo funcionar unes hores, i l’emmagatzemo de manera estèril perquè als companys del laboratori els arribin els microorganismes frescos, encara bellugant. 

No ha estat especialment divertit despertar-se a les 5:30 a treure piruletes amb guants de làtex, let me tell you. Però si cal anar-hi, s’hi va. 

El projecte del Centre d’Astrobiologia ha representat una rutina una mica més física, menys psicològica. Armada amb un trepant de glaç, propietat del famós glaciòleg Paul Mayewski, havia de treure testimonis de glaç de diversos metres de profunditat en alguns punts de la travessia. Els testimonis trets els fondria i filtraria, i després desaria aquests filtres perquè els estudiessin els companys del laboratori després de la meva tornada a Madrid. 

Ara bé, després de trencar-se el trepant el primer dia, l’outline dels mostrejos va variar lleugerament. 

I sí, quan vam descobrir que el trepant s’havia trencat vaig maleir en molts idiomes diferents (alguns d’inventats) i em vaig passar dues hores excavant al glaç viu l’últim mig metre de glaç, que va resultar ser una banda tan dura que havia immobilitzat l’aparell i provocat que es trenqués. I jo murmurava, encongida a tres menys per sota del terra en un forat de 60 cm d’ample "el trepant de Paul Mayewski, m’he carregat el maleït trepant de Paul Mayewski..." mentre picava amb un piolet amb ràbia i frustració. Ara us ho explico "amb rialles", però en aquell moment em va doldre molt el succeït. Els meus companys em van ajudar a passar la sotragada psicològica i vam dissenyar un pla alternatiu. Que per desgràcia es reduïa a "caldrà cavar en lloc de trepar". 

Així que tots els mostrejos que hem fet per al projecte SOLID han implicat cavar forats de dos metres de profunditat, esterilitzar una paret i furgar el transsecte de glaç i el perfil de glaç d’allà.

Hem fet esquena.

Però SOLID no ha estat l’únic experiment a donar infartets. El meu portàtil, on baixava les dades meteorològiques de l’experiment de microairpolar, va deixar aquest món durant 5 dies enmig de l’expedició. Vam consultar per telèfon satèl·lit amb Ignacio Oficialdegui, el nostre expert per a aquestes coses, que va suggerir que podria tractar-se d’un problema amb la humitat que de vegades s’acumula dins del mòdul d’habitabilitat. La seva recomanació: posar-lo sobre el fogó que utilitzem per cuinar una estona. La meva primera reacció? Us l’he de censurar. Podem resumir-la en: no. Finalment, i guardant les distàncies, el vaig posar durant unes hores sobre el fogó, però no hi va haver canvi. 

Així que vaig treure la meva arma secreta, que havia estat afilant durant mooooolt temps: les 30 bossetes de sílice que havia estat col·leccionant d’embalatges de tot tipus des que em vaig decidir a fer aquesta expedició a l’àrtic. Qualsevol químic que es presenti sap de la gran utilitat de la sílice per assecar: pot fins i tot arribar a rivalitzar amb el típic gotet d’arròs cru en què fiquem el pendrive quan aquest ha passat una nit a la rentadora. Drying power over 9000. 

I efectivament, amb la satisfacció que m’envaïa per posar en ús els nosequants milers d’euros de matrícula universitària, per fi al servei d’un tema seriós, i absolutament ningú amb qui compartir aquesta satisfacció, vaig donar la benvinguda de nou al regne dels vius el meu estimat portàtil. Se’m va passar l’infartet. 

FYI, el portàtil va tornar a morir en acabar l’expedició i el truc de les bossetes va tornar a funcionar. Amazing. 

I així, entre infartets i esquivant forats negres de vent, vam arribar a la nostra localització final: un nou nunatak. Els meus companys van anar a explorar-lo mentre jo acabava els últims mostrejos i en Ramón li va posar nom al nostre descobriment: Windseld's Harbour. Localització: N 61º 46' 03", W 45º 42' 44". Un clar signe, tristament, del ritme desenfrenat a què s’estan perdent les masses de glaç dels nostres casquets polars, especialment del casquet polar àrtic. Un recordatori agredolç del problema més gran que afrontem en l’actualitat com a espècie: l’escalfament global. 

El nostre estimat Mads, el pilot d’helicòpter, ens va treure del glaç el dia 14 de molt bona gana. En el primer vol ens va carregar els companys Juanma i Bego i una servidora, que va poder posar-se de copilot. Quan anàvem a passar de la glacera a les muntanyes de la costa em va preguntar "T’agrada Star Wars?" pel sistema intern de comunicacions de l’helicòpter. Jo li vaig respondre que sí, que molt. I tot seguit va començar un descens picat de costat, per ficar-se dins d’un congost de roca. Estàvem imitant en Luke durant l’atac a l’estrella de la mort, clarament. I jo, que ja estava feliç perquè després d’un mes podria per fi dutxar-me aquell dia, vaig arribar a un nivell de felicitat que no puc expressar-vos amb paraules. En la meva ment va començar a sonar la cançó de la sala del tron (final «Una nova esperança») i vaig deixar anar el típic xiscle de "wwwwooooowwww", que una deixa anar en aquestes ocasions. Suposo que se’m va enganxar alguna cosa d’esperit dramàtic nord-americà després del meu temps a la DYE3. Però va ser, recuperant alguna cosa d’esperit madrileny, molt guapo i no em vaig poder aguantar.

En arribar a terra ferma, al hostel on ens vam dutxar i dormir els següents dies, em vaig trobar VES PER ON amb Paul Mayewski, el trepant del qual havia trencat. Perquè en Paul, molt amic d’en Ramón, s’estava amb un grup de la universitat de Maine, fent uns mostrejos per la costa sud. Tranquils, que m’ha perdonat i m’ha assegurat que no és una gran pèrdua i que ell mateix ha trencat molts trepants en el passat. És molt maco, en Paul, això és el que passa crec jo.

Aquesta ha estat una aventura tan rodona com la cúpula de la DYE3 retallada contra l’horitzó. Les emocions que he experimentat, els moments que he viscut amb els companys i el que he crescut com a persona són tan intangibles com incommensurables i valuosos. Aquelles persones que formeu GMV hi heu contribuït i, per això, tot i que és impagable, sempre us estaré molt agraïda. Més del que puc expressar aquí.

Moltes gràcies de tot cor.

Autor: Lucía Hortal