50 meters under

El punt més al nord al qual hem arribat és N 65° 10'. I vam suar. 

El dia anterior, en arribar a la base nord-americana DYE3, vam estar tota la tarda llegint previsions meteorològiques i conscienciant-nos que molt probablement no hi arribaríem. 

Èol, insisteixo, és capritxós, i si ell sap que has fet l’esforç d’imaginar el teu futur d’una manera, zas! Ho canvia tot, només per mantenir-te on your toes. Alerta.

Vam seguir el sol, en el seu camí cap a l’horitzó, i en caure la nit, des de la tenda d’habitabilitat, el meu company Juanma i jo vam sentir xiscles d’alegria. Portàvem tot el dia allà dintre, intentant sobreviure a l’infernal camp de zastruguis que ens feia saltar pels aires a l’interior de la tenda. Totes les coses que mantenim dins del mòdul d’habitabilitat, com un gas, a poc a poc conquerien qualsevol oportunitat d’espai i en colonitzaven tota la superfície, fins i tot intentant submergir-nos a nosaltres, durant les infinites hores... movent-nos com un bol de fruita seca gronxada per una mà a la terrassa d’un bar.

Marejats, adolorits i caient sobre les coses que hi havia escampades, vam guaitar, descorrent la cremallera de la porta, a l’exterior. Allà, a la llunyania, retallada davant la posta de sol radiant, que lluïa al cel clar, es trobava una petita boleta blanca. El primer relleu que havíem vist en gairebé setmana i mitja. 

La sequera sensorial havia estat tal, el viatge tan patit i la recompensa tan dolça que se’ns van saltar les llàgrimes. Havíem arribat. Contra tot pronòstic, contra vent i... bé, més vent, perquè, de marea, no n’hi ha: per fi havíem arribat a la nostra primera destinació del viatge.

El conte de mai començar. Però per fi havia començat.

Si el trineu pogués derrapar hauríem derrapat, i si els companys del mòdul de pilotatge haguessin tingut uns quants anys menys, s’haurien tret les ulleres de sol, la melodia de CSI Miami sonant de fons amb el seu famós "IEEAAAAAAH". Horatio hauria estat orgullós.

Però la diferència d’edat és la que és, i crec que allò va quedar-se només al meu cap.

Però el feeling era aquell. Emocionats, orgullosos, satisfets i amb moltes, moltes ganes d’explorar. De donar als nostres cervells un bany d’estímuls, per fi.

Vam aturar el trineu i de seguida ens vam apropar al, gairebé, quilòmetre que ens separava de la base, per veure-la de prop.

La petita cúpula esfèrica que havia divisat des d’habitabilitat mesurava, en realitat, uns 15 metres d’alt.

Però, heu de tenir això en compte: aquells quinze metres són ara l’única part visible d’una estructura de més de 40 metres! La resta ha estat engolida, des que es va abandonar la base a començaments dels anys noranta, per la neu i el glaç. Entorn de la cúpula i la petita passarel·la que l’envolta, hi havia un forat, un forat en forma de toroide, que complicava bastant l’accés. De fet, sense material tècnic ens hauria estat impossible accedir a l’interior per complet. 

Després d’una breu avaluació de les geleres i cornises que l’envoltaven, vam decidir que l’endemà a primera hora aniríem a explorar la base. Moment d’alegria després del petit ensurt en veure com d’inaccessible s’havia tornat.

Un sopar breu, una bona nit de descans i l’endemà, en marxa!

Vam rapelar les cornises fins al terra de l’ampli forat a l’entorn de l’estructura i vam escalar fins a l’estreta passarel·la. La cúpula està formada per plafons triangulars, i un parell d’aquests propers a terra eren escotilles obertes. 

Dins, l’eco, la falta de vent i la llum que es filtrava pel material de la cúpula creaven una atmosfera completament contrària a la rufaga que hi havia a l’exterior. Feia sensació d’amplitud, irònicament. 

Un ocellet, mort a saber quan, havia estat col·locat sobre les estretes bigues que subjecten els plafons de la cúpula per dins. Vam trobar també un parell de màscares de gas en un altre racó, que juntament amb el petit ocellet mort començaven a donar ja un ambient una mica tèrbol al lloc. Molt de videojoc. Aquí va començar la febre de les fotos.

En descendir al primer nivell subterrani, amb compte, per unes escales completament glaçades, ens va rebre la que hem anomenat "sala dels vidres". Una infinitat de caramells de glaç de totes les formes i mides queien immòbils des del terra o sorgien del terra cobert per la neu que el vent clarament havia colat dins al llarg dels anys. Una autèntica cova càrstica de glaç, enmig de l’Àrtic. 

Fotos, fotos, fotos.

Un nivell més a baix, començava el regne de la moqueta. Ah, els americans i el seu amor per les moquetes... Sens dubte, ens trobàvem a la base correcta. Fotos, fotos.

Habitacions d’antics treballadors, cadascuna tan diferent de la seva veïna com ho van ser els seus inquilins al seu dia. La majoria tenien llibres, ciència-ficció majoritàriament, o revistes, Science i National Geographic sobretot. Però hi havia també habitacions completament buides i algunes molt, molt retorçades pel glaç que havia anat empresonant-les amb el temps. Fotos, fotos.

I, per descomptat, una habitació plena de pòsters porno. Com no, tan clixé. Fotos, fotos. També banys utilitzats, encara que suposem que per les altres poques persones que poguessin haver visitat aquest lloc posteriorment al seu abandonament. 

En general, un lloc desmanegat i en leeeeeeeeeenta decadència. L’últim en descompondre serà la moqueta, no en tingueu cap dubte.

Fotos, fotos.

No hi havia olors, clar, massa fred. Tampoc humitats ni floridures de cap tipus. Només les taques de quan encara era operatiu. 

Vam recórrer passadissos i habitacions sense parar, àvids d’aventura, al llarg de tot el segon nivell. Equipats amb els frontals vam descobrir la sala de treball, la seva estació de radar, la sala del te (suposem), amb tauletes baixes i sofàs reclinables d’aquells que fan difícil aixecar-se’n... Fotos, fotos, fotos.

En els següents nivells vam trobar-hi més habitacions i unes altres tantes cambres amb diferents funcions i ja en el nivell últim, l’estrella del xou: el bar. Taula de billar i ampolla de rom oberta, per descomptat. Fotos, fotos, fotos, fotos...

A les parets, apuntats, els missatges de les altres persones que hi havien estat i un marcador de l’última partida que s’havia fet. Els companys, que beuen alcohol, van beure un glop de rom. Era especialment bo, segons sembla. Una capsa del joc Risk oberta i amb totes les peces encara (no puc conciliar el fet d’haver-me trobat aquest joc en una base americana de la guerra freda, way too meta), plantes de plàstic guarnint els extrems, escacs, una taula de ping-pong i un futbolí. Superequipada!

Aquí, en l’últim nivell a més de -30 °C vam passar-hi molt més temps que en qualsevol altre lloc de la base, gravant vídeos (i sí, fent fotos) i afegint el nostre missatge al mur dels records que s’havia creat allà. Els primers a ser-hi el 2022. I probablement els últims, tampoc no és que sigui gaire fàcil arribar a aquest punt.

Una breu visita als magatzems de menjar i frigorífics, la cuina i el menjador i després de col·leccionar uns quants souvenirs, vam emprendre el camí de tornada a dalt. A més, el meu company Carlos s’estava entossudint a anar tastant tot allò comestible que ens trobàvem i hi havia dubtes de si arribaria a dalt abans que la diarrea aparegués.

(Al final no va tenir diarrea! Es veu que està tot súper ben conservat, pel que sigui...).

Si no hagués estat pel fred, que robava la calor corporal més ràpid del que a priori hauria pensat, hi hauríem passat el matí i la tarda. 

Però en algun moment havíem de tornar a la nostra realitat glaçada, plana i blanca. Tornada al buit sensorial. Beeeeé!

Vam desfer el camí fet i vam prendre unes sopetes al trineu, molt feliços i comentant el viscut aquell matí. Cap al final del dia vam començar a planejar el viatge de tornada: havíem superat l’equador del viatge. 

Esperàvem fer la segona part de la travessia en bastant menys temps que la primera, però aquesta era la més delicada: la part est del dom sud està molt més a prop de la costa que l’oest, i nosaltres hem de mantenir un equilibri precari, caminar la corda fluixa en l’altitud correcta. Massa avall i trobaríem esquerdes molt perilloses, ja que les glaceres de la costa est són molt actives. Massa amunt i el vent mor, deixant-nos de nou en un forat negre de vent. Si el seguim, el vent teòricament s’emmotlla a la forma del dom, girant entorn de la seva paret quan aquest s’arrodoneix a la seva secció meridional. En resum: amb vent nord hauríem d’arribar de tornada sense problema. Aquesta era la t e o r i a.

Autor: Lucía Hortal