Un món sense normes: la necessitat de gestionar el trànsit espacial

Viatgem un moment al passat, a un temps més simple fa uns quants segles en què les carreteres no existien i les persones, almenys les més afortunades, es traslladaven a cavall o amb carruatge allà on anessin. Atès l’escàs nombre de vehicles, la probabilitat de xocar amb una altra persona era gairebé inexistent, per la qual cosa amb prou feines representava un problema.

A mesura que els mitjans de transport es van anar expandint i fent més assequibles per a la població, la humanitat de seguida es va adonar que les antigues normes s’havien quedat obsoletes i van anar construint infraestructures (carreteres, autopistes...) i lleis (normes de trànsit) cada vegada més complexes a fi d’evitar el caos absolut. S’imagina com seria un dia qualsevol en una ciutat si no hi hagués normes o si la majoria dels conductors no les seguís? Costa imaginar-ho, però el més probable és que es produïssin més accidents i aldarulls, la ciutat es col·lapsés i cap de nosaltres no pogués moure’s lliurement mai més.

Tot i que aquesta imatge s’allunya bastant del sentit comú i costa creure que una cosa així pogués arribar a ocórrer, és això exactament (bé, potser «exactament» sigui exagerar) el que està passant en aquest moment a l’espai. Sí, heu llegit bé. A l’espai. Qualsevol podria pensar que la tecnologia i els procediments que es fan servir en l’àmbit espacial són més capdavanters i avançats que el que es veu habitualment a terra, però, la realitat és que, en molts aspectes, estan bastant endarrerits.

Evidentment, un dels principals motius de la situació actual és que, fins fa uns anys, no necessitàvem (o, més ben dit, no sabíem que necessitàvem) normes, ja que la densitat de població espacial no era gaire alta. Només calia gestionar uns quants cavalls i carruatges. Tanmateix, en l’última dècada, s’ha produït un augment dràstic de les activitats espacials (les quals generen creixement i progrés econòmic en la ciència i la tecnologia). Ara es fabriquen satèl·lits més petits i barats en les línies de producció (gairebé com cotxes), la qual cosa ha portat un nombre cada vegada més elevat de països (sector privat) a llançar objectes a l’espai i fins i tot a desplegar megaconstel·lacions.

Ens trobem a un pas que la situació es descontroli, d’aquí la necessitat d’establir directrius i regles clares en la gestió del trànsit espacial (STM). Ja s’han posat en marxa diverses iniciatives a escala nacional i internacional que han donat peu a la creació d’elaborats marcs de referència (el manual de conjuncions de la Nasa, les bones pràctiques en les operacions espacials de la SSC, etc.). Aquests manuals proporcionen informació útil sobre com s’ha de desenvolupar una missió espacial a fi de millorar la seguretat i evitar posar en perill altres missions. El procés comença en la fase de disseny (seleccionant les òrbites d’injecció i final per evitar les zones més freqüentades) i acaben amb l’eliminació del vehicle (passivant-lo, gestionant l’eliminació d’objectes en l’òrbita baixa terrestre, etc.), incloent la durada completa de la missió (duent a terme operacions per evitar col·lisions, compartint efemèrides precises i plans de maniobres de manera regular amb la comunitat, etc.).

Aquestes directrius són un important primer pas per complir els objectius de la STM. Tanmateix, malgrat que cada vegada són més els actors en l’àmbit espacial al corrent d’aquest problema que s’esforcen per integrar-los als seus procediments, la majoria no les compleix en absolut. El principal motiu és que aquestes directrius són massa complicades de seguir i van contra els seus propis interessos (econòmics). El que potser no sàpiguen és que garantir el transcurs segur de les operacions és vital per poder continuar explotant el potencial de les aplicacions espacials (incloses les seves). N’hi hauria prou amb una sola catàstrofe (com la de la pel·lícula Gravity) per donar peu a una allau d’esdeveniments que podrien deixar la majoria del volum de l’espai inoperable (la qual cosa es coneix com «síndrome de Kessler»), encara que els seus propis satèl·lits no estiguessin involucrats en l’esdeveniment inicial.

Per posar un exemple equivalent a terra, imagineu-vos un accident entre dos cotxes que es produeix a cinc quilòmetres d’on us trobeu. Penseu que no us afecta, així doncs, no hi pareu atenció. A tot estirar, haureu d’esperar que la grua s’emporti els dos cotxes i buidi la carretera. Per desgràcia, a l’espai no hi ha grues (almenys de moment, encara que actualment s’estan desenvolupant tecnologies per a la retirada de rebutjos), fet que significa que les restes hi romandran durant molt temps. En l’exemple a terra, l’accident en el qual no heu tingut res a veure faria que no poguéssiu tornar a casa en uns quants anys. Estic segur que ningú no acceptaria alguna cosa així i que tots aniríem més amb compte a l’hora de respectar les normes (i de fer-les respectar a la resta).

És per això que la STM és de vital importància. Hem de convèncer els involucrats (propietaris, operadors, etc.) que la seguretat és de vital importància en les operacions espacials. Tothom hauria de pugnar per això; a tothom ens agrada veure la nostra sèrie de televisió favorita o celebrar la victòria del nostre equip en el mundial de futbol.

L’espai és l’última frontera de la humanitat i depèn de tots nosaltres col·laborar perquè no es quedi a uns quants centenars de quilòmetres de la terra.

Autor: Iván Llamas de la Sierra