Galileo, la meva història personal

S’ha escrit molt sobre Galileo i hi ha molta informació disponible, així que he preferit explicar-vos la meva història personal sobre com es va gestar el programa. Em sento molt afortunat d’haver viscut el seu naixement i evolució i vull compartir amb vosaltres la meva il·lusió per aquest projecte.

Els meus primers passos al món de la navegació per satèl·lit van ser a finals dels anys vuitanta. En aquell moment estava treballant amb Pedro Duque al Centre d’Operacions de l’Agència Espacial Europea (ESOC). La nostra comesa era investigar i desenvolupar tècniques per a la determinació precisa d’òrbites. Va ser una època fascinant en la qual es va revolucionar el concepte de la determinació precisa d’òrbites, passant de metres a uns quants centímetres en poc menys de cinc anys. Missions espacials com Lageos, Starlette, ERS-1, Topex-Poseidon, Seasat, GPS, etcètera, van ser crucials a l’hora d’aconseguir aquest gran salt.

A començaments dels noranta va començar a veure’s el potencial de GPS per a aplicacions geodèsiques;&nbspno només això, sinó que també es va constatar el potencial de l’ús de GPS per a la terminació precisa de les òrbites de satèl·lits que volaven en òrbites baixes. Les noves missions d’aquella època, com ara Envisat, en preveien l’ús. GPS és un sistema militar, i en aquella època hi havia una degradació artificial del senyal que impedia posicionar-se amb precisions millors que una desena de metres. GPS, en conseqüència, no era viable per a aplicacions geodèsiques o de determinació precisa d’òrbites. Aquesta degradació afectava el missatge de navegació, bàsicament les òrbites i els rellotges dels satèl·lits GPS.

A fi de poder utilitzar GPS per a aplicacions geodèsiques va sorgir l’‘International GNSS Service (IGS)’. L'IGS el van constituir diversos centres d’investigació i geodèsics a escala internacional, entre els quals hi havia ESOC. L’objectiu era calcular les òrbites i els rellotges dels satèl·lits GPS amb una gran precisió, i posar aquesta informació a disposició de la comunitat científica, eludint així d’alguna manera aquesta degradació artificial. Al principi les noves òrbites i rellotges estaven disponibles amb retards de diversos dies; posteriorment es va arribar a fer en temps real. Això va suposar una revolució i va estendre l’ús de GPS a aplicacions científiques i ja no només militars. Poder posicionar un punt sobre la superfície terrestre amb precisions mil·limètriques va ser una fita que va canviar la manera de pensar sobre les aplicacions futures dels sistemes de navegació per satèl·lit.

A mitjans dels noranta ens trobàvem amb el sistema GPS, afectat per una degradació artificial del servei, i amb el sistema GLONASS (desenvolupat a Rússia). GLONASS en aquell moment patia la crisi econòmica i política a Rússia, amb pocs satèl·lits i unes prestacions significativament pitjors que les de GPS. El potencial de GPS transcendia ja el de les aplicacions purament militars, i se’n van començar a entreveure aplicacions al món aeronàutic. Van sorgir així els sistemes d’augmentació regional, el pioner dels quals va ser el sistema WAAS als EUA. Aquests sistemes proporcionaven correccions d’òrbites, rellotge i ionosfera a usuaris en una regió determinada, la qual cosa donava una capa d’integritat. Això permetia el desenvolupament d’aplicacions operacionals que implicaven riscos de vides humanes.

L’enorme potencial de la navegació per satèl·lit no podria ser una realitat basant-se en un sistema militar amb una degradació artificial del senyal i un sistema en decadència com era GLONASS. Aleshores Europa, a través de l’ESA, va llançar els programes que llavors es coneixien com a GNSS-1 i GNSS-2. GNSS-1 corresponia a un sistema d’augmentació regional, que va evolucionar en el que ara és el programa EGNOS, i GNSS-2 era un pla més ambiciós enfocat al desenvolupament d’un sistema de navegació europeu, la qual cosa ara és el programa Galileo.

A mitjans dels noranta vaig retornar a les instal·lacions de GMV a Tres Cantos i vaig tenir la sort de viure el principi dels dos programes. Els meus començaments van ser a GNSS-1 aplicant la meva experiència d’IGS, i aquell període el recordo com a fascinant. GMV era una de les poques empreses amb experiència en navegació i tenia un grup jove i molt entusiasta liderat de manera brillant per Joaquín Cosmen. Un equip que es va enfrontar al desenvolupament de sistemes crítics operacionals que no s’havien fet mai abans a GMV, i a innombrables dificultats tècniques, programàtiques i, per què no dir-ho, també polítiques.

La meva experiència a GNSS-1 va ser molt breu; aviat vaig passar a GNSS-2. Al principi vaig estar sol fins que no s’hi va incorporar una altra persona; durant uns quants anys érem dos i recordo la broma de GNSS-2 pel fet de ser dos. Els principis de GNSS-2 van ser trepidants, vivíem la crisi de les ‘.com’ i els fabricants de satèl·lits tenien dificultats. En aquell moment hi havia moltes més empreses que ara al sector i totes batallaven per liderar el desenvolupament d’un sistema de navegació, ja que implicava la construcció d’un gran nombre de satèl·lits. GMV es va alinear amb el que llavors era DASA (avui Airbus) apostant per conceptes innovadors basats en constel·lacions en òrbites geosíncrones, tant globals com regionals. El paper de GMV se centrava en el disseny de les constel·lacions, l’anàlisi de prestacions i les estratègies de determinació d’òrbites i rellotges. Altres grups, com Alcatel (avui THALES), optaven per constel·lacions en òrbites baixes amb centenars de satèl·lits. Recordo l’enorme tensió i agressivitat entre els diferents grups en aquelles èpoques.

La Comissió Europea va tractar de posar ordre creant un grup d’experts amb l’objectiu de veure com hauria de ser el futur Sistema de Navegació Europeu. Aquest grup va acabar sense consens, ja que cada part defensava els seus interessos amb bastant vehemència, si bé tothom estava d’acord en la necessitat de fer un GNSS europeu per reduir la dependència de GPS. Finalment, a finals dels anys noranta la Comissió va decidir continuar amb la definició del Sistema amb una constel·lació similar a la de GPS: ni òrbites baixes, ni òrbites altes, sinó òrbites mitjanes. Poc després d’aquest anunci de la Comissió Europea, el Govern dels EUA va comunicar l’eliminació de la degradació artificial del senyal GPS, potser en un intent de mantenir la seva supremacia en el món de la navegació per satèl·lit.

A partir d’aquí es van començar a produir diferents moviments industrials; bàsicament ningú no volia quedar-se fora del programa espacial més ambiciós que s’havia emprès mai a Europa. Aquests moviments van conduir a la creació de Galileo Industries, empresa que agrupava les empreses líders del sector. A Espanya es va crear Galileo Sistemas y Servicios, empresa que reunia la indústria espanyola i de la qual formava part GMV. Aquesta empresa va ser la que va formar part de Galileo Industries.&nbsp

Va ser una etapa complicada i alhora emocionant; hi havia una enorme il·lusió per definir el Sistema de Navegació Europeu i fer-ho de la millor manera possible, però, d’altra banda, això implicava que competidors naturals havien de treballar junts. Era difícil encaixar Galileo Industries amb l’ESA i amb la Comissió Europea, però malgrat tot es va avançar molt. GMV va tenir un paper important definint la constel·lació Galileo, analitzant les seves possibles prestacions i determinant com calcular de manera precisa les òrbites i els rellotges. Recordo d’aquell període com els grans experts en rellotges a Europa veien amb incredulitat com un grup de joves entusiastes asseguraven que eren capaços de sincronitzar rellotges amb precisions millors que el nanosegon... les reunions que vam necessitar per convèncer-los!

Per definir el Sistema Galileo van caldre uns quants anys i unes quantes fases, amb una plataforma d’experimentació del segment terreny, en què GMV va exercir un paper crucial, i un parell de satèl·lits experimentals. Durant aquest període s’especulava que Galileo es pogués dur a terme seguint un esquema de finançament publicoprivat, la qual cosa va fracassar amb un gran desgast industrial i institucional. Aquest període també es va caracteritzar per les tensions entre els diferents actors: indústria, ESA i Comissió Europea, tensions que van acabar amb la desaparició de Galileo Industries. Tenint en compte que la indústria europea es va reagrupar fortament en aquell període, la desaparició de Galileo Industries no va suposar un problema seriós per al programa. Finalment, l’any 2003 es va aprovar definitivament el programa i el 2004 es va començar a licitar la fase de desenvolupament de Galileo. El primer satèl·lit experimental es va llançar el 28 de desembre de 2005 i el primer satèl·lit operacional ho va fer l’octubre del 2011. Deu anys després, s'està efectuant l’últim llançament d'allò que podríem anomenar la primera generació Galileo.

Des d’aleshores, la involucració de GMV no ha parat de créixer i actualment GMV és líder en el desenvolupament de sistemes de navegació i, en particular, de Galileo.

Autor: Miguel M. Romay Merino