Els reptes de les escombraries espacials

De segur que has vist alguna pel·lícula de ciència-ficció amb imatges catastròfiques de satèl·lits que cauen sobre la Terra, que inciten al pànic i a la destrucció a gran escala. Però aquestes representacions són lluny de la realitat. La reentrada de satèl·lits i d’escombraries espacials a l’atmosfera terrestre és un fenomen habitual i desitjable, monitorat de prop per les agències espacials de tot el món i que representa un risc completament menyspreable per a la població. Però què són les escombraries espacials?

La cursa espacial ha evolucionat significativament, des del duel tecnològic entre les potències enfrontades a la Guerra Freda fins a una nova era actual de democratització de l’accés a l’espai. Al llarg d’aquests anys, des del llançament de l’Sputnik 1 el 1957, l’òrbita terrestre s’ha poblat amb milers de satèl·lits que juguen un paper crucial en el desenvolupament de la vida humana proporcionant-nos serveis crítics de telecomunicacions, navegació, observació de la Terra, meteorologia, etc. Cada dia interaccionem sense adonar-nos-en amb més de 100 dels gairebé 10.000 satèl·lits que estan operatius.

El problema sorgeix quan acaba la vida útil de tots aquests satèl·lits i comencen a orbitar sense control. A més, algun explota o xoca amb un altre i això provoca que l’espai se n’ompli amb fragments. Tot això és el que anomenem “escombraries espacials”. S’estima que més d’1.000.000 d’objectes de més d’1 cm orbiten la Terra i només som capaços de rastrejar-ne els 35.000 més grans.

L’acumulació de rebutjos orbitals representa una amenaça tangible per a les operacions espacials futures, cosa que pot provocar col·lisions i l’efecte cascada conegut com a “síndrome de Kessler”, pel qual la densitat d’objectes en l’òrbita baixa terrestre és suficient per iniciar una reacció en cadena de col·lisions.

Per abordar aquest desafiament, es fan esforços significatius en dos fronts: la mitigació i la remediació.

La mitigació cerca prevenir la generació de més escombraries espacials i evitar possibles col·lisions en òrbita. Això s’aconsegueix amb un monitoratge constant de les escombraries espacials i amb l’execució i la coordinació de maniobres d’evasió per part dels satèl·lits.

La remediació implica l’eliminació activa dels rebutjos espacials. Per fer-ho, es duen a terme reentrades controlades des d’òrbites baixes o es recorre a les "òrbites cementiri" per a satèl·lits en desús en òrbites altes. No obstant això, moltes vegades (sobretot en el passat), això no s’ha fet per a la majoria dels satèl·lits, que romanen orbitant sense control en òrbites molt freqüentades. En aquests casos, es recorre a satèl·lits "grua" capaços de recollir i retirar els rebutjos de manera controlada. Però les tecnologies necessàries per dur a terme aquesta neteja activa de l’espai encara estan en desenvolupament i s’enfronten a notables desafiaments.

Per desgràcia, en l’actualitat, la major part de les reentrades d’escombraries espacials a la Terra són totalment descontrolades. Efectivament, els objectes que es troben en les òrbites baixes (per sota de 1.000 km d’altura) reentraran a l’atmosfera passats uns quants mesos o anys de manera natural. Això és degut a la fricció amb les capes altes de l’atmosfera, que provoca que l’altura del satèl·lit es redueixi gradualment seguint una espiral.

Tant és així que cada setmana reentra a l’atmosfera un vell satèl·lit de més d’una tona (de la mida un cotxe) i dues vegades l’any ho fa un de més de cinc tones (de la mida d’un autobús).

Tanmateix, el risc que les escombraries espacials causin danys a les persones a la Terra quan reentren és extremadament baix. S’estima que la probabilitat que a una persona qualsevol (d’entre les 8.000 milions que poblem el nostre planeta) li passi alguna cosa per aquesta raó és del 2 % anual. Això es pot traduir que cadascun de nosaltres tenim una possibilitat d’entre més de mil milions de ser colpejats per escombraries espacials al llarg de la vida, cosa que és menys probable que jugar només dues vegades a un número de la loteria de Nadal a la vida i guanyar la grossa les dues vegades. Això ens porta a una conclusió important: l’autèntic problema de les escombraries espacials no és aquí a la Terra, sinó allà a dalt, a l’espai. 

Fa poc hi ha hagut dues reentrades significatives: la del satèl·lit Heritage ERS-2 de l’Agència Espacial Europea (ESA), que ja no estava en funcionament des del 2011, i la d’un paquet de bateries rebutjat per l’Estació Espacial Internacional (ISS) el 2021. Cadascun d’ells pesava més de dues tones. Totes dues reentrades (com moltes altres) han estat monitorades per les agències espacials de tot el món i en cap dels casos s’han hagut de lamentar danys, ja que van caure al mar.

La gestió de les escombraries espacials i la protecció de l’entorn orbital són imperatius per garantir la continuïtat dels beneficis que aporten els satèl·lits a la humanitat. Hem de continuar treballant per aconseguir que l’espai sigui un entorn segur i un recurs accessible per a les pròximes generacions. Aquest compromís amb la sostenibilitat espacial ressalta la necessitat d’una col·laboració global i d’innovació constant per preservar aquest recurs compartit vital.

Autor: Alberto Águeda